7 de març Tirada fins a Skopje

Hem de fer una pausa i decidir el camí que agafem. La primera idea era travessar Albània, per carreteretes petites i revirades a la vora de la costa, l'alternativa és anar cap a l'est i entrar a Grècia per Macedònia.

Pel que ens han comentat, tot i que entrar per Macedònia implica creuar els Balcans nevats, ens recomanen aquesta ruta per les millors carreteres. Tampoc volem allargar massa el viatge i tenim ganes de ser a Grècia, així que ens decidim per aquesta ruta i ens proposem de fer una tirada llarga.

Ens sap greu, ja que Albània promet ser un país molt interessant, i barat. Però amb aquestes tempestes que no han parat, optem per la bona carretera. Ens decidim, però tenim clar que els Balcans i sobretot Albània, mereixen un viatge per ells sols, queda pendent!

Aixi que sortim d'hora de Kotor (no ha parat de ploure) i anem cap al sur. A pocs km parem a esmorzar a un poble de platja. Volíem visitar la capital de Montenegro, Podgorica, i sobretot la zona nord-oest del gran llac Skardasko, però ho descartem al final per no fer volta. Anem directament cap a Albània.

Montenegro, com bona part, seguim amb les muntanyes nevades a tocar del mar.

Una església ortodoxa bastant monstruosa, per mida, daurats i el lloc on és, a les afores d'un poblet.

Tant a Eslovènia com a Croàcia, les esglésies són catòliques, a Montenegro, tot i que també, ja en veiem alguns de ortodoxa i comencem a veure mesquites, però a l'arribar a Albània, sobretot el què veiem són mesquites molt petites, casi domèstiques, però molt abundants.

Albània… Un tros d'Europa ben desconegut per a nosaltres!

De fet deu el seu nom llatí, Albània o terra blanca (ells s'anomenen Shqipëria, Terra d'àligues) es deu als seus pics sovint nevats, que es veien blancs des d'Itàlia. És un país ben muntanyós, per fer-se'n una idea, quan la van conquerir els romans, només ocuparen un 7% del territori, ja que a la part de muntanya, ni podien ni volien entrar-hi…

La frontera amb Albània. 

Una de les moltíssimes mesquites albaneses. Si no fos pel minaret podria ser una caseta qualsevol com moltes de la zona

País molts anys comunista, amb més del 55% de musulmans, però sense immigracions, tot i que amb molta emigració. Té el desafortunat honor de ser el segon país més pobre d'Europa (i no té el primer perquè el té Moldàvia, el sabeu situar?), i només creuar la frontera es pot notar en mil detalls. Des de les cases humils, la carretera petita i els carros i bicicletes que la transiten majoritàriament. 

Aquí les pluges també han fet mal i no parem de trobar camps anegats, rius a punt de sortir de llera i grans bassals a la carretera, però es pot circular. 

Riu molt carregat. Si puja 30 cm inunda la carretera, de fet ho deu haver fer ahir o avui, pel què veiem

Parelles amb bicicleta i carros son més abundants que els cotxes a la carretera, tot i la pluja. 

La bicicleta, el paraigües i les verdures de l'hort…

Algunes zones es veuen molt empobrides, no totes, però canvia molt dels altres llocs on hem estat

Arribem a Shkodër, a la riba del llac Skadar, immens. Parem a fer benzina, a una gasolinera amb un gran rètol que anuncia que tenen Visa, ja que no hem canviat a la moneda local. Ningú xerra anglès i amb un mig italià ens fem entendre. A l'hora de pagar, i al veure la targeta em miren sorpresos, si que en tenen, si, però no  el solen utilitzar ni tenen el terminal connectat. Així que després d'endollar-lo, esperar que es connecti i una petita reunió a quatre o cinc bandes, entre empleats altres clients i jo, per decidir com funciona i quins passos fer, acabem pagant la gasolina… I sí, això és a Europa, també. Més ganes encara de visitar aquest país amb calma!

El Skadar, entre Montenegro i Albània. És quasi un mar, i bona part de les ribes són parc natural. Recomanen molt visitar-lo amb calma.

Anem a la vora del llac per estirar les cames i prendre alguna cosa abans de seguir, el lloc és preciós, però sense gens de turisme, només locals menjant a petits restaurants de la riba.

A Albània potser no tenen molt clar el francès però sí el concepte sobre els homes!

Seguim camí per carretera, direcció a Tirania, la capital, però no hi arribarem, poc abans trenquem a l'esquerra i comencem a pujar els Balcans. Poc trànsit, cotxes vells i al cap d'uns quilòmetres una espècie d'autovia, amb bestiar, i altres curiositats vàries.

Pujant cap a la frontera, seguim veient restes del temporal que encara dura, però que fa unes hores devia ser espectacular. a alguns punts, la neu també és a tocar.

Parem a dinar alguna cosa a un altiplà. Ja som a pocs kilòmetres de Kosove.

El bar, l'altiplà i les muntanyes que ens separen de Kosove. Ja som a 45 Km.

a

Més inundacions a vora la frontera.

Una "turca", feia temps que no en veiem.

A la frontera, hem de pagar una assegurança pel cotxe. És un dels pocs països on no funciona la carta verda… Bé, de fet no és un país, és un protectorat de la ONU en territori servi, però on la població (més del 90%) és musulmana majoritàriament d'origen albanès, però també d'altres parts dels Balcans i com que Sèrbia (i Espanya) no els reconeix, tenen coses d'aquestes com lo de la carta verda.

Des de la muntanyosa frontera, s'ens obra una gran vall, on és fàcil de veure més estralls del temporal. L'autopista està bastant bé, però a la que agafem carretera per estalviar kilòmetres la plana és ben inundada!

La carretera a les planes de Kosove. Ha hagut de fer mal

Curs accelerat de navegació!

Seguim a poc a poc, quasi anant en barca… Al cap de poc, però agafem una carretera de muntanya, que fa que l'aigua no s'hi hagi acumulat  i podem circular millor. Baixem cap a una altre vall, i agafem la carretera de Pristina (la capital) cap a macedònia. Tornem a veure inundacions i a trobar molta aigua a la carretera.

Casetes de muntanya. Aquí com a mínim, per les pendents ha desaiguat i no trobem tants bassals a la carretera

Primer moment des de fa més de 24 hores que veiem una escletxa de cel blau. Ens emocionem tant que parem a fer-li una foto!

Ja fosquejant, arribem a la frontera amb Macedònia, i baixem per una estreta vall cap a Skopje, la capital. Arribem al centre i torbem un hotel que havíem vist al booking. No em fet reserva, però… Tot i això el recepcionista ens deu veure tant cansats que de seguida es ofereix habitació amb el descompte (més del 50%) tot i no haver-la reservat. Ens ajuda a pujar les maletes (tot i ser un hotel cèntric no els funciona l'ascensor, però només son 2 plantes). El lavabo, molt modern, i el water també és adaptat per a musulmans… si et despistes i toqueteges coses del voltant, s'engega una aixeta amagada que et refresca tots els baixos!

Al saber que som de Catalunya, de seguida ens parla del barça i del significat dels Barça-madrits, que ens compara amb els partits Belgrad-Kosovars… "és que jo visc aquí, però sóc albanès, i això ho entenem molt bé". Ens tracta com a reis i ens recomana on sopar, al costat de l'hotel.

Ens regalem un bon sopar i anem a dormir. Ha estat un dia llarg, per les hores de conduir, la pluja i creuar quatre estats, cadascun amb evidents diferències i particularitats, de religió, moneda, idioma, nivell econòmic i situació política. Ens torna a quedar clar que valdria la pena dedicar molts més dies a aquesta zona, però haurà de ser en un pròxim viatge.