24 de març del 2016

17 de març Nit al vaixell i arribada a Heraklio



Ens desperten pels altaveus, estem arribant al port de Chania, encara no són les 6 del matí. Ens espavilem i sortim a veure l'arribada al port. Després de recollir i anar fins al cotxe, ens trobem al mig dels molls a quarts de 7 del matí.

Arribant al port de Chania

Camí de Rethymni.
Tenim 130 kilòmetres fins a Iràclio, on ens allotjarem. Hem optat per agafar un sol allotjament a Creta, per no tenir que fer les maletes cada dos per tres, i moure'ns des d'aquí. Així que arranquem el cotxe i anem fent en direcció a Iràclio.

A uns 70 km ens aturem a visitar la ciutat de Rethymni. Tot creta té una llarguíssima història, ja hi anirem entrant (i sí, explicarem el tema del minotaure… ja falta poc), però des del segle XIII havia estat sota administració veneciana, sobretot les ciutats principals del nord, que actuaven com a ports comercials i d'enllaç cap a les rutes venecianes de l'est: llevant, Turquia, Egipte. Cap a l'oest no hi anaven tant, ja que el comerç marítim estava bastant copat per uns altres grans navegants… si, nosaltres, els catalans.

Posteriorment cap al 1670 és conquerida pels otomans que hi estan uns 200 anys, després es retorna un breu període a Venècia (si, no a Itàlia…), fins que s'uneix a Grècia, al segle XX.

Els Vènets es centren als ports i al tema comercial, i fruit d'això hi ha molta arquitectura seva i sobretot grans fortificacions als ports clau, tot un exemple pràctic del que s'explica a Victus.

A Rethymni, parem al bell mig del port vell, i comencem a passejar per carrerons. L'arquitectura ens és molt familiar, però com a profans, el primer que identifiquem son… les persianes venecianes! Iguals que les que encara tenim a casa.

El port venecià de Rethymni, amb el far.

Tabernes davant del port.

Més port.

Arquitectura curiosa.

Restes de carnaval, anem trobant figures de cartró (grans, fixeu-vos amb el banc darrera),  aquí es celebren molt, segurament herència Veneciana.
Fem un cafè a un bar que ja és obert i ens dediquem a voltar per carrers i carrerons, entortolligats i amb mil racons que mereixen una foto. Cases velles i mig inclinades, portals de pedra i portes de fusta treballades, giragonses de carrers, de tant en tant algun edifici otomà… Anem amb el navegador, buscant els carrerons més petits, crec que els fem gairebé tots.

Un dels molts carrerons.

Casa típicament veneciana, amb molt i molt bon treball de fusta.

Les portalades amb pedra i fusta també hi són molt habituals.

Mesquita de l'època Otomans.

Més arquitectura veneciana.

Forner curiós, fa moltes formes d'animals i florals, està treballant quan hi passem i ens obra la porta.

Després en veurem a mercats, són més decoratives que per fer un entrepà.
Finalment, pugem al castell venecià, és una ciutadella impressionant, hi ha una taquilla, però no hi ha ningú, fem la visita sols. Darrerament n'han estat restaurant algunes parts i fent excavacions, hi ha un petit teatre a l'aire lliure, alguns cartells explicatius i sobretot unes bones vistes de la costa i l'illa (bé, una illa amb més de 8300 Km quadrats i tres grans massissos d'uns 2500m d'alçada, de fet tornem a veure neu, hem vist neu tots els dies del viatge, excepte a Atenes).

Muralla típica de l'època veneciana, de fet n'hem vist a tot l'Adriàtic i a Creta.

Vista cap a l'interior, el barri venecià es distingeix perfectament per l'ús de teules, la part nova té terrats blancs.

Edifici restaurat a la fortalesa.

Vista cap al port des del castell.

Seguint camí cap a Iràcleo, passem per pinedes, llarguíssimes platges d'arena amb petits ressorts escampats, muntanyes escarpades a la vora de la costa i  finalment la plana on s'enclava Iràcleo. A quarts de dotze arribem a la casa que hem llogat.

Estem a poca distància del centre, però primer dinem i fem la migdiada…

La casa on estarem, a un primer pis.
A la tarda, anem caminant al centre, voltem una mica, visitem el mercat al carrer, una sèrie de carrers amb les botigues que posen parades a fora, amb molt de producte local (formatge, olives, verdura), barrejat amb artesania i joieria, roba, una mica de tot i molt animat.

Jo ha hi havia estat fa tres anys, per un projecte de recerca europeu i coneixia un bar curiós (més endavant sabré que és el centre llibertari a l'illa, deu ser allò de la merda i les mosques), petitó, i en un carreró perdut. No recordo el lloc exacte, però l'acabem trobant i entrem a fer una cervesa.

Només entrar, veig que tenen un armari amb jocs i llibres i se'm envà la vista a un logo…

No el coneixem, però potser algun Sallent ens sabrà dir com es deia en català…

Tornem passejant a casa, demà volem visitar el museu i volem estar amb tots els sentits per gaudir-lo.











23 de març del 2016

16 de març El museu Arqueològic i viatge a Creta


Avui tenim el ferri per anar a Creta, però no surt fins al vespre. Recollim la casa, esmorzem i sortim. Anem a peu fins al Museu Arqueològic Nacional, ens queda a 10 minuts a peu.

A Atenes hi ha moltes parades al carrer, aquesta de llibres ens crida l'atenció, la fusta ja és bombada pel pes. 
A alguns llocs hi ha molts cartells i pintades, però tampoc és general, depèn de les zones.

Entrada del Museu Nacional d'Arqueologia
Entrem dels primers (bona cosa, ja que després van arribant autocars d'alumnes grecs, francesos, italians, etcètera). En principi aquest és el principal museu arqueològic de tot Grècia i recull una mostra de tota la cultura grega, però la majoria de peces correspon a la Grècia preclàssica i clàssica (800-700 ac i 440 ac respectivament), però en quant a l'arcaica o mítica, té poca cosa i gairebé tota de la cultura micènica (1400 a 700 ac) que és la que donarà lloc a les polis gregues i la Grècia antiga que coneixem.
Figura de l'edat de bronze, on hi havia el culte a la fertilitat, moltes eren femenines, però aquesta és masculina (sí, li falta un tros que sovint és sobre representat , i arriba fins a la barbeta)

Ofrenes funeràries d'or de l'època clàssica i posterior (440 a 100 ac).

Espases, aquestes sobretot ornamentals, de la mateixa època.

Escultura de bronze de l'època clàssica.

Escultura de marbre del 300 ac

Ceràmica cromada de l'època clàssica.

Hi ha, però poca representació de les cultures de les Cíclades i la Minoica, que són molt més antigues i les que realment donen peu als mites i a l'origen d'aquesta cultura. La ciclíadaca, més recent, destaca en sentit artístic, en escultures de marbre molt estilitzades i boniques, però prové de petites societats ubicades a les Cíclades, les illes centrals entre Grècia i Turquia. La Minoica, però forma grans societats complexes. Fins aquí puc llegir, ja hi arribarem…

Figures de la fertilitat de la cultura de les Cíclades (1400 a 1000 ac), molt estilitzades i molt interessants.

Gerra minoica, amb sanefes i motius marins. La forma i el pintat és encara més espectacular si tenim en compte que estan datades entre el 3.000 i el 1.400 ac! Tingueu paciència, ja hi arribarem!

Un altre exemple de motius marins dels minoics. De fet, però totes les peces minoiques del museu són trobades a la Grècia continental  de l'època micènica (1.400 a 800 ac) i per tant fruit del comerç.
El museu té una primera exposició sobre la prehistòria (m'aguanto, m'aguanto…) i després l'altre part, està dividit en seccions artístiques: la ceràmica, l'escultura, el bronze, etc. Això la fa una mica difícil de seguir, ja que fa un petit batibull amb totes les èpoques i has d'anar mirant les etiquetes per fer-te una mica d'idea de les dates a què correspon cada peça i intentar recordar les peces que ja has vist de dates similars. Tot i això, ens agrada la visita i repassem el museu de punta a punta.

Sala amb frescos de l'illa de Santorini (Thera), preservades sota les cendres del volcà. És una altre illa en que hi florí la cultura minoica. El volcà va explotar cap al 1.600 ac.
En sortint del museu, com que no sabem on dinarem ens fiquem a un forner que té molt bona pinta, i ens deixem anar! Farcellets d'espinacs, de feta, tortell salat amb amanida de formatge, entrepans i alguna cosa més. Tot molt bo i bastant bé de preu.

Arribem a la plaça victòria, on com de costum (ja ho vàrem comentar a Tessalònica i ho tornarem a veure a Heracli) hi ha el pertinent autobús dels antidisturbis al costat de la boca del metro.

La Tona triant i remenant pastes al forner o "foirnos".

Plaça Viktoria, Amb l'autobús i grups d'antidisturbis vora la boca del metro
Pugem al pis a recollir les maletes, carreguem el cotxe i ens dirigim al port del Pireu a veure si trobem d'on surt el ferri, ja que és molt gran i té pinta de ser bastant caòtic.

Efectivament, és molt gran i és molt caòtic, després d'alguns embussos i bastantes voltes per trobar l'embarcador E4, ens informem i no podem tenir les targetes d'embarc fins a les 3 i l'embarc a partir de les 6, ara és la una del migdia.

Dinem al port i decidim esperar, sortir d'aquí s'ens fa costerut i preferim no moure el cotxe.

Vaig a peu a buscar un supermercat per veure què podem comprar, i després de bastant caminar en trobo un. Més de la meitat de la superfície és dedicat a productes de neteja i amb prou feines trobo coses preparades per a menjar, però em serveix per passar l'estona, estirar les cames i passejar per la zona industrial del port. Sí, bastant decadent en general, amb vies fèrries abandonades, naus velles, bastantes en desús, multitud de clubs nocturns i quatre casetes d'economia més que limitada, vaja, un port. Tot i això de tant en tant, et trobes algun grafiti, alguns d'ells espectaculars.

Edifici abandonat amb un grafiti monumental.
De tornada al port, tenim un grup de 15 nanos refugiats siris jugant a futbol, al costat del cotxe.

Al port, és on els siris que arriben de les diferents illes pròximes a Turquia (Lesbos i moltes altres), son enviats per a obtenir la paperassa provisional, que els permet residir a Grècia durant 20 dies mentre tramiten (o ho intenten) els papers de refugiat o el permís com a immigrants. Moltes instal·lacions administratives del port, i equipaments com bars o similars, estan cedits a l'ús dels migrants, on ocupen els interiors i les parts de l'entorn amb tendes. De fet, tota aquesta zona del port és un anar i venir de mares amb criatures, nanos, grupets d'homes i famílies amunt i avall, la majoria fent passar l'estona i de tant en tant alguns amb pes trastos al damunt, deuen ser els que ja han obtingut la documentació.


Moltes zones del port son refugi improvisat de migrants, en espera dels papers.

Partit de futbol a l'aparcament, el final el cotxe s'ha endut una pilotada…
Al cap de poc que obrin l'embarcament, pugem el cotxe al vaixell i ens situem. És un gran ferri de 10 plantes, i sobretot està carregat amb camions i tràilers  amb mercaderies cap a Creta. El vaixell és prou nou.

La nostra varqueta.
Anem a recepció i un mosso ens acompanya al la cabina, tot i que petit, és el lloc més luxós on hem dormit tot el viatge, està a la part frontal, just a sota la cabina i veiem tota la proa per l'ull de bou, llàstima que el viatge és tot de nit, sortirem a les nou i arribarem a les 6 del matí.

Tenim els dos llits, armari, nevera, bany complert, televisió i unes quantes punyetetes més. Després de remenar-ho tot una mica i posar les cerveses que portem en fresc a la nevera, sortim a fer el turista pel vaixell, només ens falta el negre del bigoti i el capità calb per sentir-nos com a "vacaciones en el mar"!
Vista des de la cabina.

Llit, telèfon, fil musical…

La nevera dins l'armari.
Al salpar, mig veiem el jaciment arqueològic de l'antic port del pireu, resulta que el teníem al costat, però amb l'atabalament de trànsit, ni hem pensat a buscar-lo… Llàstima, hauria estat una bona manera de passar l'estona.

Sortim a coberta per veure com sortim del Pireu, sopem al camarot, comprem una targeta per tenir internet, deixo la mare al llit i torno a coberta armat amb cervesa ja fresca i cigarrets per escriure algunes entrades del bloc… 

El jaciment de l'antic port.

Salpem!

Coberta de fumadors, des d'on us escrivia el blog, l'entrada d'Skopje, vaig endarrerit!
El mar és ben en calma i va fresquejant, demà ens despertarem a Creta.







15 de març l'Acròpolis i Marathon


Avui canviem de pis, el primer estava ja llogat i anem a un altre del mateix llogater que està a poques cantonades. Ens llevem d’hora per tenir-ho tot a punt a l’hora que hem quedat que ens permeti de fer les visites programades i ens posem a esperar. Això deu ser com lo de les prohibicions, una cosa és el que es diu i l’altre la que es fa, el llogater apareix, després d’algun missatge contundent per mòbil, més de tres quarts tard, de l’hora acordada.

L’altre pis també està bé, tot i que és més petit, i el compartim amb un servidor informàtic. El noi es dedica a les IT i altre cosa no, però la internet ens va de fàbula…

El tema però és que no trobem aparcament a aquella hora i estem amb el cotxe mal aparcat i ja són cas les onze. Decidim contradir totes les recomanacions i anar amb cotxe al centre a veure l’acròpolis, així també veurem una mica els barris, ja que amb el metro poca cosa es veu…

Arribem bé al centre (amb certs embussos, però) i aparquem a un pàrquing una mica allunyat de l’acròpolis. Al parlar del preu, ens demanen 10 € per unes dues hores, amb el què agafo i trec el cotxe d’allà… Al cap de 5 minuts, estem ben aparcats al costat d’on comença la zona peatonal i hem arribat més ràpid que amb el metro.

A les onze i poc ja tenim l’entrada i comencem la visita.

Atenes és a una gran plana on sobresurten bastants turons, i a la majoria d’ells hi varen fer temples a diferents deus i deesses. Ara alguns han estat substituïts per esglésies ortodoxes.

Un dels més importants, per la mida i per ser a l’entorn del qual s’enclavava la  Atenes antiga és l’Acròpolis, que conté diferents temples i on hi destaca el Partenó, un gran temple clàssic dedicat a Atenea Polias.

Al començar la ruta, veiem a sota el gran teatre de Dionís, construït ja a l’època preclàssica, tot i que l’actual de pedra és del 340 ac i on hi caben 17.000 espectadors, vaja, que la idea era que hi cabessin tots els atenencs i part dels de l’Àtica.

Temple de Zeus, a un turonet pròxim.
Més amunt passem pels Propileus, on hi ha la entrada monumental a la zona dels temples i a l’esquerra el petit temple d’Atenea Niké (anava descalça, però…).

Passades diferents escalinates, s’ens obra una gran esplanada i veiem a la dreta el Partenó i a l’esquerra l’Erectió.
Entrada pels Propileus 
El partenó. 
L'Erectió, amb les famoses Caràtides.
El Partenó és espectacular, tot i que les dimensions no son molt diferents del temple d’Apol·lo a Delfos, aquest conserva totes les columnes i els frontals (després llegim a la guia que ha estat reconstruït diverses vegades des dels romans i que inclús els turcs, l’havien utilitzat de polvorí), però no podem veure’l més que des de l’exterior, encara estan excavant a vàries zones del costat.

De fet, però sembla que el Partenó era més que res la carta de presentació, però que l’activitat religiosa es feia més aviat a l’erectió, que comparteix l’espanada amb aquest i que conté les famoses Cariàtides –la mare les recorda de la seva època de batxillerat i me n’ha parlat com 4 o 5 vegades–.

Com en varis llocs similars, al jaciment hi queda poca cosa i moltes còpies, els originals que no estan al museu britànic, són preservades al museu de l’Acròplis, però tenim una entrada que ens permet d’entrar a 6 llocs durant 4 dies, entre ells el museu.

Des de l’esplanada és té una bona vista de la ciutat d’Atenes, a sota viem el temple de Zeus, també imponent i restaurat. La ciutat s’escampa per la plana, amb algun turó que sobresurt de tant en tant. I s’escampa, i es continua escampant…
Atenes extenent-se fins on arriba la vista, amb un parell de turons típics, A l'esquerra el Pireu i el mar.

La Tona, davant el Partenó.

Mirem cap al sud, on hi ha el port d’Atenes, el Pireu, que implicava un viatge de 12 km i veiem el port, però no la separació d’Atenes, és un continuo de cuitat! La sensació és la mateixa miris on miris, a alguns llocs veus el límit de la ciutat quan topa amb una muntanya, quan no hi topa, no en veus el límit… La construcció és densa i caòtica i hi viuen més de quatre milions de persones.

Amb una hora i poc ens hem fet la visita, sortim amb una mica la sensació que Delfos ens va impressionar més, a veure el museu…
El museu, construït sobre el jaciment de l'antiga Atenes.

Doncs, no, no veurem el museu. Tot i dir-ho a la guia, als cartells de l’entrada a l’Acròpolis i la senyoreta que ens ha venut l’entrada, quan hem fet la cua i anem a entrar al museu, ens diuen que l’entrada no val i hem de pagar 5€ més per cap… Això sí, amb un gran somriure…

Anem a fer un cafè, per decidir què fem (si, el famós cafè amb llet de 3,5€) i decidim canviar de plans…


Descansem, agafem aire, i ens disposem a fer la nostra primera marató!

Ens posem al cotxe, estem a 500m de l'Acròpolis i el navegador ens marca un trajecte de 43 Km, farem exactament el recorregut de la primera Marató! Així aprofitem que hem vingut amb cotxe, de passada visitem una mica l'Àtica, sortim de la gran ciutat i veiem el mar…

El camí molt maco, amb carreteretes petites i ponts vells, això sí, després dels primers 24Km que no deixen de ser el continuo de cases d'Atenes.

A Marató hi ha un jaciment amb túmuls funeraris i un petit museu, però arribem a un quart de quatre i ja està tancat, ho veiem de lluny, junt a uns quants gossos que ronden per allà. Què podem fer? Agafem el mapa del navegador i busquem un punt ben aïllat, Al final d'una llarga platja hi ha un parell d'espais protegits i cap edificació ressaltada al mapa. Hi anem de cap.

Després de passar per la vora del canal olímpic (on feien les regates a les olimpíades del 2004, ens posem en uns grans aiguamolls, parem a fer la visita de rigor (deformació professional, deu ser) i anem seguint la carretereta fins que acaba al costat del mar. Aquí hi ha un mirador d'aus i la sortida dels aiguamolls al mar, just on acaba la sorra de la platja i comença un cap pedregós, fem més fotos.

Al darrera hi ha un parell de edificis destarotats, on restes de pintura semblen dir Tabepna, ben tancat. Calla, al de darrera hi ha 3 cotxes, ens hi acostem?
Un dels túmuls de Marató.

El final de la carretereta i els aiguamolls.

La platja i el cap.

Xiringuitos tancats.
Arribem al xiringuito, unes taules a fora, però tot desert, entrem i veiem 7 o 8 persones arrambades a una estufa de llenya, fumant, xerrant i prenent uzó, preguntem si podem dinar i ens diuen que és clar  que sí!, la mestressa va a la cuina i un del grup, que és allà pescant amb la dona (bé la canya és a fora, ell allà amb la pipa i l'uzó) xerra una mica d'anglès i fem comanda.

La mestressa i una altre dona ens fan sortir a fora, a les tauletes d'arran de la sorra, fa un cert aire i fresqueja. No tenim clar si no farà massa fred, però insisteixen i només xerren grec.

L'altre dia, trastejant amb els mòbils, vàrem instal·lar la darrera versió del traductor de google per a mòbils i varem veure alguna cosa interessant, així que el treiem, el connectem a la xarxa i miracle! Nosaltres li diem en català i el mòbil parla amb grec, les dones li parlen en grec i el mòbil ens respon en català, genial!

Sí, bé, fa alguna inexactitud, però entenem el missatge, ens quedem a fora i si tenim fred ja entrarem.

Em fan entrar un moment i m'ensenyen tot el peix que tenen a la nevera, és d'avui, trio el que m'agrada. Després d'una breu espera, tenim a taula una sèpia arrebossada, una amanida i peix fregit, gens oliós, fresc i bo. Fa fresca però s'aguanta bé i estem sols a la platja (bé sols en quant a bípedes, de seguida ens acompanyen una parella de gats i una altre de gossos).

La porta del bar on dinem.

Esperant el dinar

Tot molt fresc i ben fregit, gens oliós, boníssim.

Un dels acompanyants quàdrupes, menja les espines sense manies.
A l'entrar a pagar, molt econòmic, ens fan seure a fer un cafè amb ells i ens posem a xerrar d'on venim, la crisis al sur de la mediterrània, tot el tema català que mig coneixen i acabem buscant mapes i fotos de diables i castells… hi passem més d'una hora!

Al sortir, ens surten a acomiadar-se i ell aprofita per revisar la canya, al final del fil hi ha un peix de més de pam i mig! Motiu perquè tots surtin a celebrar-ho, fins i tot l'àvia! Ens acomiadem, amb encaixades de mans amb tots ells i rialles per la pesca.
El tros de peix (ell duia com 3 hores al bar).

Le celebracions i el comiat, fins i tot ha sortit l'àvia!
El millor que hem fet avui ha estat no fer cas de no anar amb cotxe al centre i prescindir de la visita al museu. Tornem i sopem, ha estat un dia complert.